Una mica sobre mi
Em dic Raquel Pons, sóc Psicòloga General Sanitària, terapeuta Gestalt i estic especialitzada en psicoteràpia basada en els vincles d'aferrament i trauma relacional.
Em vaig endinsar en el món de la psicologia en sentir una profunda curiositat per l'existència humana i les seves maneres d'obrir-se camí a la vida. Després de realitzar el grau de Psicologia aviat vaig comprendre que les persones estem fetes d'experiències sentides que necessiten ser parlades i compreses per poder integrar-les i crear nous horitzons.
A la meva experiència professional he tingut l'oportunitat de guiar processos terapèutics relacionats amb dificultats de vinculació, ferides emocionals, autoestima, qüestions existencials i de creixement personal, dol, depressió i ansietat.
Compto amb un enfocament integratiu que em permet incorporar i ajustar diferents models i tècniques de psicoteràpia a les necessitats individuals de cada persona.
Número de col·legiada: 17191
Entre elles hi ha la perspectiva sistèmica, la constructivista, la humanista i de treball corporal. Així mateix, l'eix central del treball que faig ve determinat per la teoria de l'aferrament. Això em permet explorar de quina manera les persones han après a relacionar-se (aconsegueixo mateix i amb el món) i detectar aquells patrons de vinculació que poden ser actualitzats per potenciar-ne el benestar psíquic i emocional.
Concebo la teràpia com un espai on poder parar i prendre consciència del que ens passa, una oportunitat per posar una mica de llum a la foscor. Poder atendre allò que avui genera malestar permet donar sentit a les experiències viscudes i transgredir cap a formes de vida més amables i compassives. És un espai de reestructuració i creació conjunta on podrem revisar i actualitzar aquells aprenentatges i dinàmiques relacionals limitants, amb la intenció de crear noves formes d'interacció (amb tu i amb el món) més conscients i ajustades a les teves pròpies necessitats.
Em considero una psicòloga sensible, curiosa i creativa, habilitats que em permeten fer acompanyaments individualitzats i respectuosos amb el ritme de cada persona. També em considero càlida i propera, per la qual cosa, si decideixes iniciar el teu procés de psicoteràpia amb mi, em comprometo a generar les condicions necessàries que ens permetin construir una relació basada en la confiança i l'acceptació incondicional, on et puguis expressar de forma lliure i autèntica. La teràpia és una oportunitat per reinventar-te.
La Teoria de l'Aferrament
"Amb la construcció d'un vincle afectiu que proporciona seguretat també s'estan construint les bases de la capacitat de resiliència"
Sadurní, Marta (2011)
En el passat, John Bowlby, creador de la Teoria de l'Aferrament, ens deia que tots els infants són modelats per les relacions primerenques que mantenen amb l'adult que els cuida, i per tant, la persona o persones que impacten el nen o la nena assenten les bases de la seva personalitat, identitat i de la manera de crear i mantenir les relacions amb els altres.
A partir de la resposta dels pares, i més tard d'altres persones significatives, a les nostres necessitats d'atenció i cura, anirem construint representacions internes dels altres i de nosaltres mateixos.
Quan aquestes interaccions o respostes de les persones significatives segueixen un curs normal hem d'esperar que es construeixin sentiments de plaer, alegria i seguretat. Però si la interacció genera sentiments de conflicte o de malestar i rebuig, el que s'experimenta llavors és tristesa, por o angoixa. Aquests sentiments es van interioritzant i es va creant un model interioritzat de la relació i dels sentiments que aquesta genera.
Segons Bowlby, "el resultat de les experiències d'aprenentatge que comencen en el curs del primer any de vida i es van regulant diàriament al llarg de la infància i adolescència es converteixen en els models representacionals".
Ainsworth, Bowbly i altres autors afirmen que tot nen o nena necessita amor, cura i confort físic, i que tothom neix amb la necessitat d'estimar i ser estimat. Per tant, adolescents o adults que no tenen records d'haver estat cuidats i estimats tenen una tendència a ser autosuficients en extrem, quedar-se les coses per a ells ateixos, a tancar-se o a confiar en un altre referent que estigui més receptiu.
Les experiències que hem rebut quan som nens construeixen el nostre psiquisme, la nostra manera de ser, d'entendre el món i els altres. El tipus de relació afectiva i social que serà capaç d'establir d'adolescent i adult serà la influència d'aquestes interaccions quan era petit o petita, això vol dir que la ment, sota segons quines condicions ha seguit un procés de maduració que pot predisposar a una vulnerabilitat i desregulació emocional que la pot portar a la depressió o altres malalties mentals, a una falta d'empatia i compassió pels altres, o cap a la violència i l'agressió...
En subratllar l'enorme influència que tenen els referents en el desenvolupament del nen, també cal considerar quins factors han portat al referent a adoptar aquest estil en les seves cures: un factor que té una gran influència és el grau de suport emocional o manca d'aquest que ells mateixos reben en aquell moment. Un altre és el tipus de cures que ells van rebre quan eren nens.
Un cop reconeguts aquests factors, la idea de culpar els referents s'esvaeix i queda reemplaçada per un enfocament terapèutic, atès que els problemes emocionals dels pares tenen el seu origen en el passat.
Pel que fa a les pautes d'aferrament, les proves demostren que durant els dos o tres primers anys de vida, la pauta d'aferrament és una característica de la relació del nen amb la mare i el pare o amb altres referents, i si els pares o referents tracten el nen de manera diferent, la pauta canviarà. No obstant això, a mesura que passen els anys i el nen creix, la pauta es converteix cada cop més en una característica del nen mateix, cosa que significa que tendeix a imposar-la, o a imposar alguna pauta que se'n deriva, en les noves relacions: amb un mestre, amics, parelles, etc.
.jpeg)
.jpeg)
Aquests són els quatre models principals d’aferrament que estan ben identificats amb les circumstàncies familiars que els promouen:
L’aferrament segur
En aquest la persona ha estat capaç de confiar en els seus pares o figures referents ja que aquests eren accessibles, sensibles i col·laboradors quan la persona es trobava en una situació adversa. Amb aquesta seguretat la persona s'atreveix a explorar l'entorn, a conèixer gent, a mostrar-se vulnerable, posar límits i confiar en si mateix i en els altres d'una forma saludable.
L’aferrament ansiós-preocupat
En el passat el nen o nena es sentia insegur respecte la figura d'aferrament, si aquesta estaria disponible o no, ja que l'atenció i la cura eren intermitents. Per tant, la persona va desenvolupar una concepció de l'altre com a intermitent i desenvolupa por a la pèrdua de la persona que estima, podent desenvolupar una baixa autoestima, ansietats, pors, inseguretats, i patint constantment per si l'altre, l'ésser estimat, l'abandona.
L’aferrament ansiós-evitatiu
En el passat el nen o nena no només estava confós per si el referent el cuidaria o no, si no que a més a més, tenia la por de que aquest a vegades el rebutgés o no el tractés adequadament. Per tant es crea una persona que davant del conflicte o la por prefereix no demanar ajuda, evitant les altres persones, mostrar-se vulnerable i evitant el conflicte per la por que li genera que l'altre persona respongui malament, el rebutgi o l'abandoni.
L’aferrament desorganitzat
Aquests són casos més greus en els quals els referents han sigut negligents de forma severa o maltractadors, responent de forma completament imprevisible a les demandes dels seus fills. En aquest cas les persones que tenen aquest aferrament són imprevisibles inclús per a elles mateixes, i poden respondre, en algunes situacions, de manera agressiva i violenta.